El debat que divideix Torredembarra: l’èxit de les xifres policials enfront de la realitat dels barris

La paradoxa de Torredembarra: per què un 13% menys de delictes no es tradueix en un 13% més de tranquil·litat?

La Junta Local de Seguretat ha analitzat una caiguda del 13,3% en les infraccions penals a Torredembarra. Però la pregunta no és si la xifra baixa, sinó si el veí ho nota al carrer. Les estadístiques policials tenen un problema: mesuren el que es denuncia, no el que es viu.

Quan una Junta de Seguretat celebra una reducció del 13,3% en les infraccions penals, la pregunta cívica no és si el percentatge és correcte, sinó si aquesta baixada respon a una estratègia concreta o forma part d’una tendència més àmplia. I, sobretot, si el veí que passeja pel centre, camina per Baix a Mar o torna a casa de nit percep aquesta millora.

La bretxa entre xifra i percepció

La desconnexió entre criminalitat registrada i sensació d’inseguretat no és nova ni exclusiva de Torredembarra. Un estudi publicat a Dialnet documenta aquesta bretxa a Espanya: mentre les estadístiques oficials mostren descensos, la percepció ciutadana d’inseguretat es manté alta o fins i tot augmenta.

RTVE va analitzar aquesta paradoxa: una baixada de delictes no sempre es tradueix en més tranquil·litat. Els factors són múltiples: cobertura mediàtica d’incidents concrets, xarxes socials que amplifiquen rumors, experiències personals o d’un entorn proper que pesen més que qualsevol dada agregada. Això no invalida l’estadística, però sí que obliga a preguntar-se què explica la xifra i què explica la vivència.

Què hi ha darrere de la baixada a Torredembarra

Les dades presentades mostren que les infraccions penals conegudes van baixar un 13,3%, i que l’índex de resolució policial va pujar del 35% al 40,3%. Si s’analitza la lletra petita, la caiguda està clarament liderada pels delictes contra el patrimoni, que són els que més alarma social generen: els robatoris amb força han caigut un 30,3% (de 218 a 152 casos) i els robatoris amb violència o intimidació han disminuït un 27,3%.

Aquest paquet d’informació respon en part a què vol dir “reforçar actuacions preventives”. Les dades de la memòria policial ho tradueixen en un patrullatge molt més proactiu: les actuacions a peu de carrer per seguretat ciutadana de la Policia Local han crescut un 11,9% (arribant a les 9.267). Alhora, s’ha registrat un autèntic boom en la implicació ciutadana digital: l’ús de l’aplicació mòbil de seguretat s’ha disparat un 172%, amb 477 incidències reportades directament pels veïns. L’augment de la resolució policial, del 35% al 40,3%, és un salt significatiu: vol dir que de cada deu delictes coneguts, ara se’n resolen quatre en lloc de tres i mig.

El risc de celebrar sense preguntar

Un reportatge de La Vanguardia plantejava si la inseguretat és real o induïda, comparant tendències oficials a la baixa amb el clima social i mediàtic. La conclusió: ambdues coses coexistixen, i ignorar-ne una per celebrar l’altra és un error.

Si Torredembarra ha aconseguit reduir la delinqüència gràcies a una estratègia concreta —més presència policial, la xarxa de videovigilància o la intel·ligència de dades—, cal explicar-ho de forma transparent. No per fer propaganda, sinó perquè el veí entengui què funciona i què no. I si la baixada respon a factors externs o conjunturals —com el fet de gestionar un municipi de 18.600 habitants que frega els 60.000 a l’estiu, o la coordinació policial del Baix Gaià (que ara busca incorporar Roda de Berà)—, també cal dir-ho. Perquè atribuir-se mèrits que no corresponen de manera exclusiva genera desconfiança quan les coses tornen a empitjorar.

La seguretat no és un percentatge

The Conversation explora aquesta desconnexió: les estadístiques s’allunyen del que percebem perquè la seguretat no es viu en agregat, sinó en experiències concretes. Un robatori al cotxe d’un veí, un grup que fa soroll de matinada en una zona d’oci, una mancança d’enllumenat: això pesa més que qualsevol informe anual.

La pregunta cívica, doncs, no és si la xifra global és bona, sinó si respon a allò que preocupa el veí en el seu dia a dia. Si determinats delictes menors o l’incivisme continuen presents als barris, el titular general del 13,3% amaga realitats diferents. I aquí és on la transparència importa. Publicar dades desagregades per zones, explicar on es concentren els esforços i escoltar de veritat les associacions veïnals converteix una xifra freda en una conversa útil.

El debat que cal obrir

La Junta Local de Seguretat ha fe t el seu treball: analitzar dades i fer seguiment dels plans locals. Però el debat públic no pot quedar-se en el comunicat institucional.

Cal preguntar-se si aquesta baixada és sostenible en el temps, si respon a mesures replicables o a factors estacionals, i si la percepció ciutadana acompanya la xifra. Perquè una ciutat segura no és la que té les millors estadístiques sobre el paper, sinó la que permet que el veí visqui, passegi i dormi sense por. I això, cap percentatge ho pot mesurar sol.