Tradició o invenció? El polèmic debat festiu que obre el nou Lleó de Torredembarra

El Lleó de Torredembarra i la tradició que s’inventa

La incorporació del nou Lleó a les festes de Torredembarra obre un debat que va més enllà del folklore: qui decideix què entra al bestiari local i amb quins criteris de participació veïnal.

Fa poques setmanes, durant les Festes del Quadre de Santa Rosalia, Torredembarra va estrenar el seu Lleó. Un primer ball que marca l’entrada d’una nova figura al bestiari local i que planteja una pregunta incòmoda: quan una tradició és prou antiga per ser considerada autèntica?

La costa i el buit festiu

El Bestiari és un pilar de les festes majors al nostre territori. Mentre que ciutats com Tarragona, Reus, Valls o el Vendrell compten amb un seguici i un bestiari de foc plenament consolidats amb segles d’història, els municipis de la costa han viscut una realitat diferent. Moltes localitats litorals han crescut ràpidament en les darreres dècades sense un imaginari festiu propi, generant un buit a les seves cercaviles.

Torredembarra no està sola en aquest camí de creació de noves icones: Creixell va estrenar el seu Drac l’any passat i Altafulla presentarà la seva Mulassa de cara al 2027. Són figures noves que responen a una voluntat col·lectiva de dotar el municipi d’un relat festiu propi i d’un símbol que cohesioni la comunitat. El repte és saber qui decideix què entra al bestiari: és un procés de participació veïnal o una decisió tancada d’entitats i ajuntament?

El valor cívic: entre l’arrelament i la museïtzació

Incorporar una nova figura al patrimoni festiu és una declaració d’identitat. El Lleó de Torredembarra no pretén competir amb el Seguici de Tarragona, sinó omplir un buit i oferir als veïns un element propi. Perquè funcioni, la comunitat se l’ha de fer seu: els joves l’han de ballar, els nens l’han de reconèixer i els adults l’han de defensar.

Aquí rau el veritable perill de crear tradicions des de zero: el risc de la museïtzació. Si el Lleó acaba sent una peça de museu que només surt un cop l’any com a pura escenografia, haurà fracassat. Si, en canvi, és capaç de generar una colla estable, implicar les escoles i fer que els veïns el reclamin al carrer, la tradició haurà arrelat. La diferència entre una figura viva i una de morta no és l’antiguitat, sinó la participació.

Criteris de creació i transparència

Hi ha qui dirà que aquestes figures són invencions recents sense la legitimitat de les tradicions centenàries. És un argument miop: el que fa autèntica una tradició és la seva capacitat de generar vincle social avui. El que sí que és legítim exigir és transparència en el procés de creació.

Com es va decidir que Torredembarra necessitava precisament un Lleó? Quin és el seu simbolisme i qui n’ha dissenyat la figura? Si una bèstia neix d’un procés participatiu i obert, té moltes més opcions d’èxit. Si es tracta d’una decisió vertical o imposada des de dalt, el teixit social no s’hi implicarà.

La tradició no s’inventa per capritx; es construeix dia a dia i es construeix entre tots. L’èxit del Lleó no es va tancar el dia de la seva estrena, sinó que es definirà en la resposta de la Torredembarra civil durant els propers anys.