El dilema identitari de Torredembarra: créixer o preservar la ciutat jardí

L’Ajuntament vol aprovar l’avanç del POUM aquest mandat i ho fa amb una xifra al cap: 26.000 veïns el 2044. La pregunta no és si la localitat ha de créixer, sinó a quin preu cívic

Quan un municipi es posa com a objectiu arribar als 26.000 veïns l’any 2044, no està fent una simple projecció demogràfica: està prenent una decisió política. Torredembarra no parla de deixar-se créixer per la pressió metropolitana, com tants municipis del Camp de Tarragona, sinó d’un pla deliberat.

La xifra que ho canvia tot

Generar 4.000 primeres residències és una aposta activa, no una inèrcia. I això canvia la naturalesa del debat: no es tracta de preguntar-se si vindrà gent, sinó de decidir si volem que vingui i com la rebrem.

La intenció d’aprovar l’avanç del POUM durant aquest mandat converteix aquesta xifra en un compromís que els veïns poden exigir o qüestionar ara, no d’aquí a vint anys. Però la pregunta cívica és inevitable: aquest creixement respon a una demanda real i sostenible o a una aspiració política? I, sobretot, quin impacte tindrà en l’equilibri entre el nucli tradicional, la zona d’expansió i el front costaner?

El preu del canvi

Aquí és on xoquen les dues lectures. D’una banda, créixer és viure. Torredembarra té dret a voler ser més gran, més dinàmica i més atractiva per a les famílies que busquen una primera residència en un entorn de qualitat.

De l’altra, renunciar al model de ciutat jardí té un preu que no es mesura només en habitatges, sinó també en la fisonomia del municipi. La densificació transformarà el seu caràcter, i això no és únicament una qüestió estètica: és una qüestió identitària.

El model de ciutat jardí no era només un paradigma urbanístic; també representava una manera d’entendre la relació entre l’espai públic, l’habitatge i el paisatge. Canviar-lo significa que alguna cosa que fins ara definia Torredembarra deixarà de fer-ho.

La pregunta incòmoda

El debat real no és si el POUM ha de permetre el creixement, sinó si està pensat perquè els nous veïns trobin escoles, transport, serveis sanitaris i espais públics, o si només hi trobaran habitatges.

Un pla d’ordenació que genera 4.000 primeres residències sense un projecte paral·lel d’equipaments no és un pla de ciutat: és un pla de promoció immobiliària. Aquesta diferència és la que separa un municipi que creix amb sentit d’un altre que simplement s’omple.

Una síntesi honesta

No cal demonitzar el creixement ni romantitzar el passat. El model de ciutat jardí va ser una elecció pròpia del seu temps, i els temps canvien. Tanmateix, substituir un model obliga a demostrar que el nou serà millor, no només més gran.

L’avanç del POUM serà la primera oportunitat perquè Torredembarra respongui amb dades, i no amb adjectius, una pregunta decisiva: si els 26.000 veïns previstos per al 2044 trobaran una ciutat feta a la seva mida o, simplement, un lloc on dormir.